De tota l’evolució tècnica sintetitzada al capítol anterior, en resulta l’instrument que s’utilitza actualment. En aquest apartat faré una breu explicació de les principals parts d’aquesta i les diferents peces que estan formades. Abans de començar a explicar el funcionament, coneguem primer les principals parts externes de l’acordió:

a.Manual dret
b.Manual esquerra
c.Manxa
d.Registres de la mà dreta
e.Registres de la mà esquerra
f.Registres de mentonera pel manual dret
g.Palanca convertidora
h.Corretja de la mà esquerra
i.Corretges dorsals

Abans de passar a explicar algunes de les parts esmentades anteriorment, explicarem com es produeix el so i quina és la principal peça que fa possible la producció del so. Si Treiem la carcassa de l'acordió, podem veure que dins de cada manual hi ha unes petites làmines de metall anomenades llengüetes metàl·liques lliures. Aquestes es posen en funcionament quan l'aire les fa vibrar: és llavors quan es produeix el so. Cada llengüeta està adossada amb una plaqueta de metall anomenada piastrino, que normalment té enganxada una llengüeta per cada costat. Cada una d’elles vibra sobre una obertura lleugerament més gran que la pròpia llengüeta. És important saber que al costat oposat de la llengüeta metàl·lica hi ha una làmina de cuir anomenada badana, que cobreix l'obertura que hi ha a l'altre cantó. Aquesta serveix per no deixar passar l'aire pel lloc oposat. Els piastrinos estan posats dins d'un suport de fusta anomenat somier. A cada somier hi ha tantes obertures com piastrinos, a més d'unes obertures anomenades alveols. Aquests és troben tapats per una zapata; és una peça que, en accionar un dels botons, deixa passar l'aire perquè pugui vibrar la llengüeta i finalment reprodueixi el so.
L'altura del so produït per la llengüeta metàl·lica lliure està pràcticament condicionada per la pressió d'aire que fem amb la manxa, aquesta particularitat ens permet fer diferents matisos sense modificar l'altura del so. Cal dir que la mida de les llengüetes canvia depenent de l'altura del so, de manera que quan més gran és la llengüeta més greu serà el so produït; i a l’inversa quan més petita sigui més agut serà el so resultant. les tres parts principals externes de l'acordió són les següents:
1.La manxa
2.El teclat dret
3.El teclat esquerra

1.La manxa
És la part central que connecta el manual dret amb el manual esquerra. Per a l'acordió aquesta part és l’equivalent dels pulmons per a un cantant: ens ajuda a emmagatzemar l'aire per produir un so. Si la manxa està parada, l'acordió no produeix cap so, i depenent de com l'accionem, és produirà un so més o menys intens.

2.Teclat dret
Tal i com hem pogut observar, al trajecte que hem fet per la història de l'acordió, el teclat dret il·lustra perfectament el desenvolupament d’aquest instrument. Tot i els diferents teclats que han existit, actualment n'hi ha dos de predominants: el teclat amb tecles de piano i el teclat amb tecles de botons.

2.1. Manual I amb tecles de piano.
L’extensió aproximada d'aquest tipus de teclat és poc més de tres octaves, amb un registre aproximat que abasta del Fa2 al La5. Els països on s'ha estès més aquest sistema són: el Canadà, Estats Units, Gran Bretanya, República Txeca, i Polònia, tot i que actualment en aquests països l'acordió de botons també s’està obrint camp.

2.2. Manual I amb botons
Com el seu propi nom indica, les seves tecles són una sèrie de botons. Al contrari que l'acordió de teclat de piano, aquest està lluny de ser uniforme en quan al número de línies, la disposició dels seus botons hi al dibuix de la gamma cromàtica. Un acordió d'estudi presenta tres o quatre línies i en la primera línia està reproduït íntegrament a la línia quatre. En canvi el model de concert compren en general, 5 línies, encara que a vegades podem trobar algun instrument amb sis files. Hi ha tres sistemes diferents de distribució dels botons, tot depenent del país:
2.2.1. El sistema italià: El do està a la primera fila. Aquest sistema s'utilitza bàsicament a l'Europa occidental. 2.2.2. El sistema nòrdic: El si diesi està a la primera fila. Aquest és utilitzat a Noruega, Suiza i en la URSS.
2.2.3. El sistema finlandès: El si bemoll a la primera fila. Bàsicament utilitzat a Finlàndia.

3. Teclat esquerra
Molts teòrics han discrepat per la disposició del teclat de la mà esquerra. Com hem vist en el capítol 2, al 1829, Cyril Demian inventa l’acordion, un acordió que permetia la producció amb acords. Aquest instrument és el que desprès condueix a l'acordió a definir-se al camp de la melodia acompanyada. Això va esdevenir al model més corrent: el de baixos estàndard.

3.1. Acordió amb baixos estàndard
En aquest acordió, el nombre de files i botons també canvia depenent del model. Això fa possible que els més menuts puguin tocar l'instrument. Si ens fixem en el més complert, que té sis files, trobem la següent disposició: a les dos primeres files hi trobem els baixos anomenats fonamentals o baixos pedals, ordenats en l'ordre de cinquenes i tenint com a nota central el do. Les quatre files següents estan constituïdes pels acords majors, menors, de setena i disminüits. Cada fila és un tipus d'acords. Aquest sistema mostra un aspecte molt il·limitat: es la disposició dels acords. El fabricant és el que decideix la seva disposició.

3.2. Acordió de Baixos cromàtics
Aquest acordió consta de tres, quatre o cinc files de baixos cromàtics, la botonera de la mà esquerra, té la mateixa disposició que la ma dreta de botons cromàtics. Per això es produeix l'efecte mirall.

3.3. Acordió mixta
Aquest acordió consta de nou files. Les sis files de baixos estàndard i tres files addicionals de notes cromàtiques. Aquest instrument es posà de moda entre 1935 al 1965 perquè molts concertistes veuen unes possibilitats quasi infinites pel que fa a obtenció d'acords, baixos pedals i baixos cromàtics. Actualment molt poca gent utilitza aquest tipus d’acordió, ja que resulta molt voluminós i pesant.

3.4 Acordió convertible
Aquest model arriba als anys setanta, és un acordió que ens proporciona, gràcies amb una palanca convertidora que podem accionar, el canvi de baixos d'estàndard a baixos cromàtics mantenint les notes pedal de les dos primeres files. Actualment aquest sistema està guanyant protagonisme, gràcies a les possibilitats tímbriques i de distàncies que ens proporciona.